Dies de dol

M'ha costat molt poder trobar les paraules, les forces per poder seure i escriure. Necessitava sedimentar tot el què m'ha estat passant...
El dissabte dia 25 pels volts de les 22:45 vaig perdre el meu pare. Després de ser diagnosticat de càncer de pulmó amb metàstasis òssea a nivell lumbar-pèlvic el passat més de juny, i després d'un mes llarg de lluita (ell sempre va dir que no pensava posar-li fàcil) el dissabte de matinada va ingressar a urgències... ja no en va sortir. Van ser unes hores d'incertesa per nosaltres, però amb un final que tots esperàvem a contracor.
Veure el meu pare allà em resultava molt dur, veure com se n'anava, com cada vegada quedava menys del pare que jo he estimat. El primer cop que el vaig visitar ell no havia perdut el seu peculiar sentit de l'humor: "Què, com anem?", "Doncs mira, aquí, ara m'han posat un morrió perquè sóc perillós" (referint-se a la màsacara d'oxigen...). Al llarg de la tarda el vaig poder visitar un parell o tres de cops, cada vegada més alienat, més absent.
Un cop el sufriment va acabar i després d'haver hagut de visitar el meu pare en comtagotes al llarg de tot el dia, ja que al estar a urgències no ens era permès estar tots allà amb ell, tocava enfrontar-me amb una gran assignatura pendent als meus 32 anys: la mort, veure un mort. No se'm va fer gens extrany entrar allà, a l'espai que l'havia vist marxar, sentia com la necessitat de fer-ho com per poder convèncer-me de que tot allò era real. Allà estava, estirat sobre el llit, inmòbil, tranquil. Era com no estar veient el meu pare, però si, si que l'era. No podia deixar de mirar-lo.
Van ser tres llargues hores tots junts amb ell, mentre començàvem a decidir com haviem d'encaminar la nova etapa a la que aquest esdeveniment ens evocava. Fins que la doctora ens va portar els papers... burocràcia. Vam sortir tots junts, muts. Una sensació de buidor em va envaïr quan vam haver de marxar cap a casa deixant-lo allà sol.
L'endemà tocava posar fil a l'agulla, tanatori, trucades a amics i coneguts per donar l'amarga notícia.
El pas pel tanatori va ser auster, sense creus, sense Crists, sense flors, ni cerimònies, com a ell li hauria agradat. Vaig poder tornar-lo a veure allà, estirat dins d'aquella caixa. Era ell. Me'n vaig poder despedir visualment, abans de que la caixa quedés tancada per evitar la mirada dels curiosos. Sobre de la caixa hi vam fer posar una bandera republicana, la mateixa que li haviem regalat un any abans pel seu últim aniversari, deixant clars així els ideals del meu pare. Com a únic acompanyament, quatre roses vermelles simbolitzant les 4 dones de casa: la dona i les 3 filles (les seves nenes).
Dilluns dia 27 de juliol, dia en el que el meu pare hauria fet 60 anys, a les 15:30 vam abandonar el tanatori de Sabadell per dirigir-nos al crematori de Terrassa. Un cop allà vaig poder ser testimoni de com el meu pare, o millor dit el que quedava d'ell, era itroduït dins d'un forn per ser incinerat. S'havia acabat un cicle.
Tot i que ja no hi és i no el puc abraçar, sempre el duré amb mi. Ell m'ha ajudat a ser la persona que sóc, per bé o per mal, ensenyant-me uns valors, a respectar opinions diferents, a ser tolerant, això si, a no seixar-me trepitjar, a creure en mi mateixa i les meves possiblitats, a no rendir-me, a ser feliç.