dimecres, 20 d’octubre de 2010

On anirem a parar?

Aquests dies escolto estorada les propostes i decisions dels governants...
Per un costat la proposta escandalosament electoralista que ha llençat el PSC de cara a les eleccions del novembre, les anomenades beques Ni-ni. No sé ni per on començar... Perquè aquest desfici d'arreglar totes les coses amb diners? Els ni-ni's ja existien abans de començar la crisis, joves demotivats, sense ofici ni benefici, en molts casos sobreprotegits pels seus pares que no volen que el seu fill faci res que no li vingui de gust... al meu entendre aquest tipus d'"educació" és el que ens porta en gran part als casos als que ens referim per ni-nis; algú els ha d'explicar a aquests joves que la vida no és només fer allò que et vé de gust, que un ha de treballar per poder ser autosuficient i poder dur a terme allò que desitges. Una alatra de les explicacions que es dóna a aquest fenòmen és que són joves que no estan motivats per l'estudi perquè creuen que no els aportarà res i que total per no trobar feina no val la pena. Bé, aquí crec que hi pren joc la societat en general que ha desprestigiat un "pool" de feines que són tan dignes com qualsevol altra; no és ben vist treballar en una feina per la qual no fa falta cap formació, o aquelles en les que cobres una misèria, o aquelles en que has de fer horaris que se surtin del dilluns a divendres fins a les 3.
En aquesta societat s'ha venut que per ser un TRIUMFADOR has de cobrar una morterada cada més treballant el mínim i gaudint al màxim del teu temps d'oci si no ets un pringat: senyors/es tenim un problema: no hi ha feines d'aquest tipus per tothom i el reste de feines són tan dignes o mes!
Potser el que s'hauria de treballar és per que tothom tingui uns horaris coherents i unes nòmines suficients, no?
Em fa gràcia que el senyor Montilla vulgui pagar a aquests joves 633 euros al mes per "estudiar"?
Jo, llicenciada en Biologia em vaig treure la carrera treballant els caps de setmana i hores lliures i amb una beca que tan sols em cobria la matrícula (cosa que queda molt lluny dels 120000 euros que promet aquest senyor) i per coses de la vida no he acabat treballant de la meva professió com molts dels que hem estudiat biologia, i no em cauen els anells per això... treballo de dilluns a dissabte per cobrar poc més que lo que cobraria un ni-ni per... "formar-se"? Qui garanteix que aquest "formació servirà d'alguna cosa? Formació en què exactament? Es formin o no aquests joves han d'entendre que el món no és xauxa i que qui vol alguna cosa s'ho ha de treballar i si per aconseguir-ho t'has de llevar a les 6 del dematí, donc ànims! NO TOTS PODEM SER BELÉN ESTEBAN i cobrar per dir absurditats i fer gala de la nostra ignorància a la televisió.
Per altra banda, la remodelació del govern central... si no m'equivoco, la destitució de la senyoreta Aído i Corredor (entre d'altres) dels seus càrrecs comporta que tinguin dret a un sou vitalici? Si fem numeros veurem que pagar un sou vitalici a una persona de la seva edat surt car! Fa falta canviar tanta gent dels seus càrrecs?
No sé pas on anirem a parar.

diumenge, 7 de febrer de 2010

Quan el cap bull

Són d'aquells dies en que tot sembla venir de tort... d'aquells dies en que sembla que no pugis sortir del pou... i comences a donar voltes a les coses i no hi trobes ni una explicació i ni molt menys una solució. En aquests moments, en els moments en que el cap em vull de ràbia i impotència de veure que els esforços que faig en el dia dia per ser feliç i fer-ho extensiu als que m'envolten en la mesura de les meves possibilitats, no serveixen de gaire, m'agradaria fer dues coses: o bé poder prémer el botó de "silenci" i que el meu cap deixés de donar la murga, o bé desaparèixer... marxar... començar de zero, podría ser millor? Segurament no. Potser em convindria arribar a alguna zona lluny de tot i de tothom i cridar, cridar, CRIDAR fins que no pogués més. De veritat funcionen aquestes coses? El cert és que em sembla que sóc massa mandrosa per provar-ho, deixo que la tempesta passi per ella mateixa... al cap i a la fi, entre tempesta i tempesta sempre hi ha un període de calma per curt que sigui.
I em pregunto, serà així tota la vida? Possiblement. Aleshores més em val disfrutar al màxim dels períodes de calma, al cap i a la fi són els que importen de debò. Però, existeix alguna manera de que les temepestes siguin cada cop més curtes i de poca intensitat?
Serà qüestió d'anar-hi buscant la manera... si no sempre em quedarà el blog :-)
Disfruteu dels bons moments!

divendres, 5 de febrer de 2010

Les incongruències del Facebook

Fa dies que em ronda pel cap... les incongruències del Facebook. Jo em vaig donar d'alta d'aquesta xarxa social molt al principi, per petició d'uns amics anglesos... "Join Facebook, come on..." i em vaig crear un perfil. Per aquells temps, ningú en parlava... jo no li trovaba el què i allà va quedar, el meu perfil perdut en el ciberespai.
Tot d'un plegat em van començar a arribar notificacions al mail de les diferents peticions d'amistat que s'anaven enregistrant en el meu perfil. I em va fer il.lusió i tot! Retrobar-me amb gent de la qual havia perdut la pista molts anys abans...
I vas buscant gent que coneixes o que has conegut al llarg d'aquests anys... de la mateixa manera que no deixen d'arribar peticions i més peticions...
La incongruència que se m'ha derivat és... perquè gent que durant anys no m'ha ni saludat pel carrer ara m'agrega? La resposta és clara... per poder tenir el màxim d'amics possible. Però per altra banda m'he trobat amb coses que m'han dexiat ben sorpresa, i és com gent amb la que havies compartit hores, havies estat a casa seva, havies fet treballs plegats... els hi envies una petició i no t'agreguen mai? Visca el RESENTIMENT i el no dir les coses clares... gent que no hagués pensat mai que em sortirien amb aquestes... I una, modèstia a part, es qüestiona les coses però no hi dóna més importància: "No em vols agregar... no sabia que la cosa hagués quedat tan malmesa..." però i, com dir-ho, la gent dèbil, la gent per la que obtenir un no és un gran trauma? Xarxa social? Al meu entendre quedaria per veure... però que vaja, és una simple opinió.

dijous, 10 de setembre de 2009

Nous projectes, noves il.lusions


Les de casa inaugurem negoci el pròxim dissabte, amb tota la il.lusió del món :)

divendres, 31 de juliol de 2009

Dies de dol

M'ha costat molt poder trobar les paraules, les forces per poder seure i escriure. Necessitava sedimentar tot el què m'ha estat passant...
El dissabte dia 25 pels volts de les 22:45 vaig perdre el meu pare. Després de ser diagnosticat de càncer de pulmó amb metàstasis òssea a nivell lumbar-pèlvic el passat més de juny, i després d'un mes llarg de lluita (ell sempre va dir que no pensava posar-li fàcil) el dissabte de matinada va ingressar a urgències... ja no en va sortir. Van ser unes hores d'incertesa per nosaltres, però amb un final que tots esperàvem a contracor.
Veure el meu pare allà em resultava molt dur, veure com se n'anava, com cada vegada quedava menys del pare que jo he estimat. El primer cop que el vaig visitar ell no havia perdut el seu peculiar sentit de l'humor: "Què, com anem?", "Doncs mira, aquí, ara m'han posat un morrió perquè sóc perillós" (referint-se a la màsacara d'oxigen...). Al llarg de la tarda el vaig poder visitar un parell o tres de cops, cada vegada més alienat, més absent.
Un cop el sufriment va acabar i després d'haver hagut de visitar el meu pare en comtagotes al llarg de tot el dia, ja que al estar a urgències no ens era permès estar tots allà amb ell, tocava enfrontar-me amb una gran assignatura pendent als meus 32 anys: la mort, veure un mort. No se'm va fer gens extrany entrar allà, a l'espai que l'havia vist marxar, sentia com la necessitat de fer-ho com per poder convèncer-me de que tot allò era real. Allà estava, estirat sobre el llit, inmòbil, tranquil. Era com no estar veient el meu pare, però si, si que l'era. No podia deixar de mirar-lo.
Van ser tres llargues hores tots junts amb ell, mentre començàvem a decidir com haviem d'encaminar la nova etapa a la que aquest esdeveniment ens evocava. Fins que la doctora ens va portar els papers... burocràcia. Vam sortir tots junts, muts. Una sensació de buidor em va envaïr quan vam haver de marxar cap a casa deixant-lo allà sol.
L'endemà tocava posar fil a l'agulla, tanatori, trucades a amics i coneguts per donar l'amarga notícia.
El pas pel tanatori va ser auster, sense creus, sense Crists, sense flors, ni cerimònies, com a ell li hauria agradat. Vaig poder tornar-lo a veure allà, estirat dins d'aquella caixa. Era ell. Me'n vaig poder despedir visualment, abans de que la caixa quedés tancada per evitar la mirada dels curiosos. Sobre de la caixa hi vam fer posar una bandera republicana, la mateixa que li haviem regalat un any abans pel seu últim aniversari, deixant clars així els ideals del meu pare. Com a únic acompanyament, quatre roses vermelles simbolitzant les 4 dones de casa: la dona i les 3 filles (les seves nenes).
Dilluns dia 27 de juliol, dia en el que el meu pare hauria fet 60 anys, a les 15:30 vam abandonar el tanatori de Sabadell per dirigir-nos al crematori de Terrassa. Un cop allà vaig poder ser testimoni de com el meu pare, o millor dit el que quedava d'ell, era itroduït dins d'un forn per ser incinerat. S'havia acabat un cicle.
Tot i que ja no hi és i no el puc abraçar, sempre el duré amb mi. Ell m'ha ajudat a ser la persona que sóc, per bé o per mal, ensenyant-me uns valors, a respectar opinions diferents, a ser tolerant, això si, a no seixar-me trepitjar, a creure en mi mateixa i les meves possiblitats, a no rendir-me, a ser feliç.

dijous, 15 de gener de 2009

Mai ho has vist tot!

Només una petita referència a un aconteixement que ha tingut lloc avui a la botiga... que m'ha fet pensar en l'educació de la gent d'aquest país.
Estava jo atenent una senyora, que per variar feia cas omís de les meves recomanacions de quin calçat quedar-se, quan un cop acabada la venta i mentre obria la porta per marxar em diu :" Ala! ahí te quedas!". Per un moment m'ha semblat d'allò més improvable que m'hagués dit lo que m'havia semblat que havia dit... però comentant-ho amb la meva companya de feina resulta que si, que m'ho havia dit... Quina mala educació!

diumenge, 14 de setembre de 2008

Vacances! Llàstima que curtes



Doncs si... amb el què ha tardat a arribar el setembre i lo ràpid que m'han passat les vacances! Com de normal hem reservat un dies per trobar-nos amb els nostres amics del WOW (World of Warcraft), hi ha de tot, 3 anglesos, un norueg i un estonià! Després perquè diguin que els jocs on-line són dolents per les relacions personals, que et mantenen aïllat del món, O.o. Aquí estem tots... un dia abans de marxar tots a cap a Calella, de càmping... ha estat genial, llàstima que curt i puc garntir de que tots ens ho hem passat molt bé... les vistes des dels bungalows que vam llogar són espectaculars... El temps... bé amb tempesta inculïda i tot!! Però tot i així vam poder anar a la piscina i a la platja, i gaudir de lla tranquilitat d'un càmpig al setembre...
Ah! Evidentment jo no em vaig oblidar de cel.lebrar l'Onze de setembre amb senyera incluïda!!!

Ara només ens queda passar un any per poder-ho tornar a repetir :)