diumenge, 7 de febrer del 2010

Quan el cap bull

Són d'aquells dies en que tot sembla venir de tort... d'aquells dies en que sembla que no pugis sortir del pou... i comences a donar voltes a les coses i no hi trobes ni una explicació i ni molt menys una solució. En aquests moments, en els moments en que el cap em vull de ràbia i impotència de veure que els esforços que faig en el dia dia per ser feliç i fer-ho extensiu als que m'envolten en la mesura de les meves possibilitats, no serveixen de gaire, m'agradaria fer dues coses: o bé poder prémer el botó de "silenci" i que el meu cap deixés de donar la murga, o bé desaparèixer... marxar... començar de zero, podría ser millor? Segurament no. Potser em convindria arribar a alguna zona lluny de tot i de tothom i cridar, cridar, CRIDAR fins que no pogués més. De veritat funcionen aquestes coses? El cert és que em sembla que sóc massa mandrosa per provar-ho, deixo que la tempesta passi per ella mateixa... al cap i a la fi, entre tempesta i tempesta sempre hi ha un període de calma per curt que sigui.
I em pregunto, serà així tota la vida? Possiblement. Aleshores més em val disfrutar al màxim dels períodes de calma, al cap i a la fi són els que importen de debò. Però, existeix alguna manera de que les temepestes siguin cada cop més curtes i de poca intensitat?
Serà qüestió d'anar-hi buscant la manera... si no sempre em quedarà el blog :-)
Disfruteu dels bons moments!