Quan el cap bull

Són d'aquells dies en que tot sembla venir de tort... d'aquells dies en que sembla que no pugis sortir del pou... i comences a donar voltes a les coses i no hi trobes ni una explicació i ni molt menys una solució. En aquests moments, en els moments en que el cap em vull de ràbia i impotència de veure que els esforços que faig en el dia dia per ser feliç i fer-ho extensiu als que m'envolten en la mesura de les meves possibilitats, no serveixen de gaire, m'agradaria fer dues coses: o bé poder prémer el botó de "silenci" i que el meu cap deixés de donar la murga, o bé desaparèixer... marxar... començar de zero, podría ser millor? Segurament no. Potser em convindria arribar a alguna zona lluny de tot i de tothom i cridar, cridar, CRIDAR fins que no pogués més. De veritat funcionen aquestes coses? El cert és que em sembla que sóc massa mandrosa per provar-ho, deixo que la tempesta passi per ella mateixa... al cap i a la fi, entre tempesta i tempesta sempre hi ha un període de calma per curt que sigui.
I em pregunto, serà així tota la vida? Possiblement. Aleshores més em val disfrutar al màxim dels períodes de calma, al cap i a la fi són els que importen de debò. Però, existeix alguna manera de que les temepestes siguin cada cop més curtes i de poca intensitat?
Serà qüestió d'anar-hi buscant la manera... si no sempre em quedarà el blog :-)
Disfruteu dels bons moments!

Les incongruències del Facebook

Fa dies que em ronda pel cap... les incongruències del Facebook. Jo em vaig donar d'alta d'aquesta xarxa social molt al principi, per petició d'uns amics anglesos... "Join Facebook, come on..." i em vaig crear un perfil. Per aquells temps, ningú en parlava... jo no li trovaba el què i allà va quedar, el meu perfil perdut en el ciberespai.
Tot d'un plegat em van començar a arribar notificacions al mail de les diferents peticions d'amistat que s'anaven enregistrant en el meu perfil. I em va fer il.lusió i tot! Retrobar-me amb gent de la qual havia perdut la pista molts anys abans...
I vas buscant gent que coneixes o que has conegut al llarg d'aquests anys... de la mateixa manera que no deixen d'arribar peticions i més peticions...
La incongruència que se m'ha derivat és... perquè gent que durant anys no m'ha ni saludat pel carrer ara m'agrega? La resposta és clara... per poder tenir el màxim d'amics possible. Però per altra banda m'he trobat amb coses que m'han dexiat ben sorpresa, i és com gent amb la que havies compartit hores, havies estat a casa seva, havies fet treballs plegats... els hi envies una petició i no t'agreguen mai? Visca el RESENTIMENT i el no dir les coses clares... gent que no hagués pensat mai que em sortirien amb aquestes... I una, modèstia a part, es qüestiona les coses però no hi dóna més importància: "No em vols agregar... no sabia que la cosa hagués quedat tan malmesa..." però i, com dir-ho, la gent dèbil, la gent per la que obtenir un no és un gran trauma? Xarxa social? Al meu entendre quedaria per veure... però que vaja, és una simple opinió.