I quan sembla que no hi ha sortida...

Ei! No he desaparegut.

Tornem-hi. A veure si aquest cop és la bona. Aprofitaré per escriure aquí els meus pensaments i disertacions, ja que trobo que hi ha certes coses que no cal anar espamejant-les a Facebook. Qui vulgui que entri i llegeixi.

Aquest cop no han passat set anys, només n'han passat poc més de dos. Com ha anat? Doncs no em puc queixar, moments millors i moments pitjors.

A tots els que esteu passant per moments difícils, sobretot als que esteu en busca de feina, no defalliu, precebereu, a la llarga tot s'encamina.

El maig del 2018 va ser el meu moment d'inflexió, quan ja semblava que la cosa no es podia torçar més, tot es va encaminar com si fos un dominó.

A mi se m'acavaba ja la prestació d'atur i, a més, just començàvem l'aventura d'una hipoteca, ja que després de 7 anys vivint en el mateix habitatge, pagant religiosament el lloguer, per renovar el contracte ens oferien apujar-nos les mensualitats un 20%. Inassumible.

Així doncs, després de buscar (no massa, també ho haig de dir) vam trobar el nostre niuet a un preu assequible (sembla impossible, però és cert) amb una hipoteca raonable.

Per una part, allò que s'havia espatllat començava a reconduir-se de manera satisfactòria; Per altra banda quedava l'assignatura pendent de trobar feina. I després de mesos i mesos d'enviar currículums i de fer algunes entrevistes (no massa) resulta que em van trucar, algú havia apostat per mi!

Vaig entrar a treballar a la Genralitat com a reforç d'auxiliar adminsitratiu...! I vaig fent camí. No em puc queixar. Així doncs, no defalliu! Tot arriba!

Ara doncs fa un temps que estic immersa en una nova etapa de la meva vida. I tal com he dit, espero poder plasmar aquí, les meves opinions sobre el món que m'envolta i els temps que ens han tocat viure.

Prometo intentar-ho altre cop

Ha passat una eternitat des de la meva última públicació. Mai no he estat gaire prolífica amb les lletres, però jo ho intento una vegada i una altra.
Ara fa un any i 3 mesos vaig deixar la feina, després d'onze anys. Realment ho necesitava, estava el que se'n diu CREMADA.
En un primer moment vaig sentir alleujament, per fi! Després d'uns 9 o 10 mesos a la vida contemplativa i de RESET (que vaig aprofitar per treure'm el carnet de conduir), vaig decidir posar fil a l'agulla i encarar-me a la dura tasca de trobar feina; una tasca no gens fàcil per una dona de 40 anys, sense res més que una Llicenciatura en Biologia i més de 15 anys dedicats al comerç, dependenta, o com se'n diu ara per fer-ho sonar més cool Sales assistant. A poder ser no vull tronar a fer de Sales assistant... és una feina que no em desagrada, però que és molt sacrificada d'horaris, fent gairebé impossible la conciliació familiar, i a més, és molt dur... haver d'estar aguantant a diari la mala educació de la gent, que et tracta com una inútil pel sol fet d'estar darrere un mostrador. (Evidentment no tothom és així i també et trobes amb gent molt maca i amable... però des del meu punt de vista, no em compensa)
Per poder posar alguna cosa més al meu currículum vaig fer un curs de màrqueting on-line, que no em va semblar difícil, però que si haig de ser sincera, gairebé no recordo (deu ser perquè aquestes coses no m'han cridat mai massa l'atenció). També em vaig apuntar a un curs del SOC de "Tècnic en Control de Qualitat - normes ISO" que tot i anar-hi a cegues, m'ha semblat d'allò més interessant, hi he après molt... una pega? És un curs que no disposa de pràctiques al final, és dir, tu inverteixes 445 hores de la teva vida en formar-te en un especte i resulta que no hi ha l'opció de fer pràctiques concertades... amb el que en aquest moment veig molt difícil poder trobar feina en aquest camp, doncs jo no em veig capaç d'agafar les regnes d'un departament de qualitat (regnes que tampoc em donarien, doncs en la majoria d'ofertes, per no dir en la totalitat, demanen com a mínim 2-3 anys d'experiència en posicions similars).
Així doncs em trobo en un moment una mica incert de la meva vida, cada dia envio i envio currículums dels que no rebo resposta, i em pregunto: "podré reconduir la meva vida laboral?". És una cosa que veig bastant difícil, però no perdo l'esperança. Tothom em diu: "Ja veuràs com sí que al final et sortirà alguna cosa", però jo ho veig tan difús... Intento no desnimar-me i llevar-me cada dia amb un somriure i optimisme... però és esgotador.
Desanima veure ofertes de treball on només els falta demanar que sàpigues fer la vertical-pont sobre d'un monocicle... Anglès nivell alt (not bad for me), experiència en un munt de coses (simplement per fer d'auxiliar adminitrativa!), carnet i vehicle propi (check - check?)... però sembla que res és prou.
Demanen molt i en general ofereixen poc: horaris incerts (disponibilitat horaria en diuen, és a dir, fer tots el torns que no vol ningú), mensualitats irrisòries (que te les venen com si fóssin la bomba! 700€ al mes!)... un desastre.
Doncs bé, aquesta és la meva situació actual... i tal com dic al títol "Prometo intentar-ho altre cop" això de publicar, tot i que em sembla que ja està una mica fora d'ona... potser m'hauria de fer Yotuber XD

On anirem a parar?

Aquests dies escolto estorada les propostes i decisions dels governants...
Per un costat la proposta escandalosament electoralista que ha llençat el PSC de cara a les eleccions del novembre, les anomenades beques Ni-ni. No sé ni per on començar... Perquè aquest desfici d'arreglar totes les coses amb diners? Els ni-ni's ja existien abans de començar la crisis, joves demotivats, sense ofici ni benefici, en molts casos sobreprotegits pels seus pares que no volen que el seu fill faci res que no li vingui de gust... al meu entendre aquest tipus d'"educació" és el que ens porta en gran part als casos als que ens referim per ni-nis; algú els ha d'explicar a aquests joves que la vida no és només fer allò que et vé de gust, que un ha de treballar per poder ser autosuficient i poder dur a terme allò que desitges. Una alatra de les explicacions que es dóna a aquest fenòmen és que són joves que no estan motivats per l'estudi perquè creuen que no els aportarà res i que total per no trobar feina no val la pena. Bé, aquí crec que hi pren joc la societat en general que ha desprestigiat un "pool" de feines que són tan dignes com qualsevol altra; no és ben vist treballar en una feina per la qual no fa falta cap formació, o aquelles en les que cobres una misèria, o aquelles en que has de fer horaris que se surtin del dilluns a divendres fins a les 3.
En aquesta societat s'ha venut que per ser un TRIUMFADOR has de cobrar una morterada cada més treballant el mínim i gaudint al màxim del teu temps d'oci si no ets un pringat: senyors/es tenim un problema: no hi ha feines d'aquest tipus per tothom i el reste de feines són tan dignes o mes!
Potser el que s'hauria de treballar és per que tothom tingui uns horaris coherents i unes nòmines suficients, no?
Em fa gràcia que el senyor Montilla vulgui pagar a aquests joves 633 euros al mes per "estudiar"?
Jo, llicenciada en Biologia em vaig treure la carrera treballant els caps de setmana i hores lliures i amb una beca que tan sols em cobria la matrícula (cosa que queda molt lluny dels 120000 euros que promet aquest senyor) i per coses de la vida no he acabat treballant de la meva professió com molts dels que hem estudiat biologia, i no em cauen els anells per això... treballo de dilluns a dissabte per cobrar poc més que lo que cobraria un ni-ni per... "formar-se"? Qui garanteix que aquest "formació servirà d'alguna cosa? Formació en què exactament? Es formin o no aquests joves han d'entendre que el món no és xauxa i que qui vol alguna cosa s'ho ha de treballar i si per aconseguir-ho t'has de llevar a les 6 del dematí, donc ànims! NO TOTS PODEM SER BELÉN ESTEBAN i cobrar per dir absurditats i fer gala de la nostra ignorància a la televisió.
Per altra banda, la remodelació del govern central... si no m'equivoco, la destitució de la senyoreta Aído i Corredor (entre d'altres) dels seus càrrecs comporta que tinguin dret a un sou vitalici? Si fem numeros veurem que pagar un sou vitalici a una persona de la seva edat surt car! Fa falta canviar tanta gent dels seus càrrecs?
No sé pas on anirem a parar.

Quan el cap bull

Són d'aquells dies en que tot sembla venir de tort... d'aquells dies en que sembla que no pugis sortir del pou... i comences a donar voltes a les coses i no hi trobes ni una explicació i ni molt menys una solució. En aquests moments, en els moments en que el cap em vull de ràbia i impotència de veure que els esforços que faig en el dia dia per ser feliç i fer-ho extensiu als que m'envolten en la mesura de les meves possibilitats, no serveixen de gaire, m'agradaria fer dues coses: o bé poder prémer el botó de "silenci" i que el meu cap deixés de donar la murga, o bé desaparèixer... marxar... començar de zero, podría ser millor? Segurament no. Potser em convindria arribar a alguna zona lluny de tot i de tothom i cridar, cridar, CRIDAR fins que no pogués més. De veritat funcionen aquestes coses? El cert és que em sembla que sóc massa mandrosa per provar-ho, deixo que la tempesta passi per ella mateixa... al cap i a la fi, entre tempesta i tempesta sempre hi ha un període de calma per curt que sigui.
I em pregunto, serà així tota la vida? Possiblement. Aleshores més em val disfrutar al màxim dels períodes de calma, al cap i a la fi són els que importen de debò. Però, existeix alguna manera de que les temepestes siguin cada cop més curtes i de poca intensitat?
Serà qüestió d'anar-hi buscant la manera... si no sempre em quedarà el blog :-)
Disfruteu dels bons moments!

Les incongruències del Facebook

Fa dies que em ronda pel cap... les incongruències del Facebook. Jo em vaig donar d'alta d'aquesta xarxa social molt al principi, per petició d'uns amics anglesos... "Join Facebook, come on..." i em vaig crear un perfil. Per aquells temps, ningú en parlava... jo no li trovaba el què i allà va quedar, el meu perfil perdut en el ciberespai.
Tot d'un plegat em van començar a arribar notificacions al mail de les diferents peticions d'amistat que s'anaven enregistrant en el meu perfil. I em va fer il.lusió i tot! Retrobar-me amb gent de la qual havia perdut la pista molts anys abans...
I vas buscant gent que coneixes o que has conegut al llarg d'aquests anys... de la mateixa manera que no deixen d'arribar peticions i més peticions...
La incongruència que se m'ha derivat és... perquè gent que durant anys no m'ha ni saludat pel carrer ara m'agrega? La resposta és clara... per poder tenir el màxim d'amics possible. Però per altra banda m'he trobat amb coses que m'han dexiat ben sorpresa, i és com gent amb la que havies compartit hores, havies estat a casa seva, havies fet treballs plegats... els hi envies una petició i no t'agreguen mai? Visca el RESENTIMENT i el no dir les coses clares... gent que no hagués pensat mai que em sortirien amb aquestes... I una, modèstia a part, es qüestiona les coses però no hi dóna més importància: "No em vols agregar... no sabia que la cosa hagués quedat tan malmesa..." però i, com dir-ho, la gent dèbil, la gent per la que obtenir un no és un gran trauma? Xarxa social? Al meu entendre quedaria per veure... però que vaja, és una simple opinió.

Nous projectes, noves il.lusions

Les de casa inaugurem negoci el pròxim dissabte, amb tota la il.lusió del món :)

Dies de dol

M'ha costat molt poder trobar les paraules, les forces per poder seure i escriure. Necessitava sedimentar tot el què m'ha estat passant...
El dissabte dia 25 pels volts de les 22:45 vaig perdre el meu pare. Després de ser diagnosticat de càncer de pulmó amb metàstasis òssea a nivell lumbar-pèlvic el passat més de juny, i després d'un mes llarg de lluita (ell sempre va dir que no pensava posar-li fàcil) el dissabte de matinada va ingressar a urgències... ja no en va sortir. Van ser unes hores d'incertesa per nosaltres, però amb un final que tots esperàvem a contracor.
Veure el meu pare allà em resultava molt dur, veure com se n'anava, com cada vegada quedava menys del pare que jo he estimat. El primer cop que el vaig visitar ell no havia perdut el seu peculiar sentit de l'humor: "Què, com anem?", "Doncs mira, aquí, ara m'han posat un morrió perquè sóc perillós" (referint-se a la màsacara d'oxigen...). Al llarg de la tarda el vaig poder visitar un parell o tres de cops, cada vegada més alienat, més absent.
Un cop el sufriment va acabar i després d'haver hagut de visitar el meu pare en comtagotes al llarg de tot el dia, ja que al estar a urgències no ens era permès estar tots allà amb ell, tocava enfrontar-me amb una gran assignatura pendent als meus 32 anys: la mort, veure un mort. No se'm va fer gens extrany entrar allà, a l'espai que l'havia vist marxar, sentia com la necessitat de fer-ho com per poder convèncer-me de que tot allò era real. Allà estava, estirat sobre el llit, inmòbil, tranquil. Era com no estar veient el meu pare, però si, si que l'era. No podia deixar de mirar-lo.
Van ser tres llargues hores tots junts amb ell, mentre començàvem a decidir com haviem d'encaminar la nova etapa a la que aquest esdeveniment ens evocava. Fins que la doctora ens va portar els papers... burocràcia. Vam sortir tots junts, muts. Una sensació de buidor em va envaïr quan vam haver de marxar cap a casa deixant-lo allà sol.
L'endemà tocava posar fil a l'agulla, tanatori, trucades a amics i coneguts per donar l'amarga notícia.
El pas pel tanatori va ser auster, sense creus, sense Crists, sense flors, ni cerimònies, com a ell li hauria agradat. Vaig poder tornar-lo a veure allà, estirat dins d'aquella caixa. Era ell. Me'n vaig poder despedir visualment, abans de que la caixa quedés tancada per evitar la mirada dels curiosos. Sobre de la caixa hi vam fer posar una bandera republicana, la mateixa que li haviem regalat un any abans pel seu últim aniversari, deixant clars així els ideals del meu pare. Com a únic acompanyament, quatre roses vermelles simbolitzant les 4 dones de casa: la dona i les 3 filles (les seves nenes).
Dilluns dia 27 de juliol, dia en el que el meu pare hauria fet 60 anys, a les 15:30 vam abandonar el tanatori de Sabadell per dirigir-nos al crematori de Terrassa. Un cop allà vaig poder ser testimoni de com el meu pare, o millor dit el que quedava d'ell, era itroduït dins d'un forn per ser incinerat. S'havia acabat un cicle.
Tot i que ja no hi és i no el puc abraçar, sempre el duré amb mi. Ell m'ha ajudat a ser la persona que sóc, per bé o per mal, ensenyant-me uns valors, a respectar opinions diferents, a ser tolerant, això si, a no seixar-me trepitjar, a creure en mi mateixa i les meves possiblitats, a no rendir-me, a ser feliç.